A les Coves d’Urdazubi Urdax, hi ha una estalagmita bebé que medeix poc més d’un centímetre. El Govern de Navarra, l’Ajuntament d’Urdax i el guia saben que és important i ho expliquen als visitants. També gasten recursos per preservar les estalagmites i les estalactites que potser fa 86000 anys que hi són. Potser molts més. Algú va dedicar prou temps a estudiar la formació d’aquestes columnes minerals com perquè ara sigui molt fàcil saber algunes coses. Per exemple, se sap que una de les columnes té 86000 anys pel diàmetre i se sap que la estalagmita bebé creixerà 1cm. els propers 100 anys si ningú la toca. Per això l’Ajuntament d’Urdax, el Govern de Navarra i el guia protegeixen les coves.
La cova en si s’ha anat formant en una escala de temps que et fa volar el cap. Per començar, abans que un riu subterrani pugui escarbar una roca calcària partícula a partícula, hi ha d’haver una roca. I molt abans d’haver-hi una roca hi ha d’haver un oceà. Allà, petits animals marins amb esquelets o closques minerals viuen i moren i cauen al fons del mar. Durant una quantitat incomprensible d’anys, s’acumulen i sedimenten. Els oceans s’assequen o migren i les closques deixen de tenir caràcter individual i es transformen en pedres i muntanyes que, eventualment surten a l’exterior. Apareixen boscos i animals i quan plou es creen rierols i rius. Alguns d’aquests diminuts corrents d’aigua rellisquen per les pendents on el gradient és màxim, però en direcció contrària. D’altres arriben a punts on la derivada és nula en algunes direccions. Si arriben amb prou força (en aquestes escales de temps, qualsevol força insignificant però constant és prou forta), en determinats punts de la muntanya un dels fils exploratoris d’un rierol que semblava perdut i destinat a formar un petit bassal que en poques setmanes s’havia anat assecant i reomplint durant milers i milers de sortides de sol, llunes, eclipsis i algun cometa o supernova, en algun d’aquests bassals, deia, es va fer un foradet. Un forat insignificant en un punt amb una derivada significativa. Només cal això. Si tens prou paciència, ho trobaràs. En aquests moments la major part de la feina ja està feta, ara cada cop que el rierol creix, s’escaven unes quantes partícules més. Només cal que siguin més que les que es dipositen de nou. Una miqueta de res.
L’estalagmita que creix avui com un bony de poc més d’un centímetre té una concavitat a la part superior. Cada gota que cau, plop!, l’erosiona una mica, però cada gota que cau, plop!, també deixa un petit sediment. Només cal que el balanç net d’una quantitat mentalment inabastable de gotes sigui positiu i l’estalagmita creixerà cap amunt, buscant la seva estalagtita per fusionar-s’hi en la gènesi d’una columna. Un cop tinguem la columna, podem medir el seu perímetre amb una cinta mètrica de les que trobaves a la capsa de galetes metàl·lica on l’avia guardava les tisores de cosir, els fils i els botons (i la cinta mètrica), divideixes per π i dedueixes que la columna va nèixer fa tant sols 68000 anys, quan els primers sàpiens començaven a pensar en productivitat.
Però això només podrà passar després que el rierol avanci en la seva tasca de perforació. Ara ja tenim tots els ingredients: les closques i els coralls ja van formar la roca, i la muntanya del damunt ja té arbres, esquirols, àguiles i conills (i algun sàpiens) que neixen, creixen, es cacen entre ells, es reprodueixen i moren en un paisatge on els arbres es van enfilant competint per la llum i fan ombra al sotabosc mentre enfonzen les seves arrels a la terra. Les arrels i els troncs també creixen i des del punt de vista estroboscòpic del pas dels dies que pot tenir una roca calcària, ho fan a una velocitat asfixiant. El rierol va més a poc a poc, però amb cada pluja i crescuda, abança una mica. I com més avança més potent és la seva força. El camí de major cabal que ha anat trobant, incrementa el volum d’aigua. Amb més aigua, més partícules, tronquets, pedres lleugeres, però fortes, osssos i dents d’animals morts, tot de quincalla que baixa amb l’aigua i repiqueteja estadísticament sempre al mateix lloc i escama, forada i solca durant dies, mesos, anys, segles, milenis i altres dates que no caben als calendaris humans la pedra. Es creen petits esvorancs com canons minúsculs dins la roca. A més, també hi ha aigua que es filtra des de sobre, a poc a poc. La roca és en realitat com una gran esponja que absorveix la pluja i la deixa anar més avall. La gravetat fa la feina. L’energia es conserva, si no no s’entén. En algun moment el rierol ha trobat no només l’entrada, sinó una sortida. Aquí és com si s’hagués inagurat una autopista de petge gratuït. Com més aigua entra, més aigua surt. Ah, les lleis de conservació!, que no sabem si són lleis o és la forma humana d’entendre com aquestes coses passen, que en certa mesura és una de les formes que nosaltres tenim de trascendir. Les roques tenen molt més temps.
El riu ha obert una via dins la roca i flueix com ho faria a qualsevol lloc. El riu en si no volia foradar la roca, no té agència, perquè no és necessària. Que sigui bonic no vol dir que no sigui el producte d’un parell de derivades i unes lleis de conservació que semblen la única opció que preserva l’estructura de la realitat. Demiurgs?, Ja!, hypotheses non fingo, que deia aquell.
Dins la roca, el riu crearà els seus petits congosts, crearà traces que els geòlegs veuran molt després: Abans el riu passava per allà, diran senyalant amb un punter làser una troç de la bòveda d’una de les càmeres més grans de la cova. Ho faran milenis després que el riu hagi escavat solcs cada cop més grans, que es convertiran en galeries i s’ompliran d’aigua a l’hivern i quedaran buides a l’estiu. Quan estiguin buides, les aranyes blanques i els mosquits hi niaran durant generacions i generacions. També els rats penats i segurament una infinitat d’altres components d’aquest ecosistema aliè. Quan les galeries siguin prou grans, algun sapiens buscant recer les trobarà i s’atrevirà a endinsar-s’hi una mica. A l’aixopluc i resguardats de les feres, els sapiens faran focs i construiran ganivets de sílex i pintes, i en algunes coves hi pintaran les seves gestes a les parets. Poc després s’hi amagaran dones normals acusades de bruixes i més tard s’utilitzaran per guardar-hi mercaderies de contraban o fins i tot per salvar algun innocent que un exercit colpista i curull de feixistes malparits perseguirà per haver opinat en veu alta alguna cosa contrària al règim o simplement perquè un veí gelós i amargat i nihilista va trobar tant fàcil de denunciar com els branquillons empesos pel riu troben fàcil de deixar-se arrossegar pel torrent mentre claven, sense agència altre cop, trompades a les parets, erosionant la realitat per allà on passen.
Ara gairebé fa res, un espeleòleg professional o ocasional triarà un bon dia d’estiu, molts segles després que la cova mai s’inundi del tot, i aprofitarà la fresca perenne de catorze graus centígrads per endinsar-se a quatre grapes entre els plecs i recolzes de les parets calcàries i descobrirà naus més grans i més petites, connectades pel curs del riu (ara amb nom propi) Urtxume. A ell sí que li caldrà agència i també grans dots de persuasió i tenacitat (una extranya qualitat que presenten alguns dels sàpiens) per convèncer, primer, al propietari de la cova (les roques sedimentàries molt probablement es descollonen amb el terme propietat, però no les sentim riure perquè el seu espectre de Fourier i el nostre tenen convulució zero) que el que té sota els peus va més enllà d’ell i els seus hereus, i, després, al Govern de Navarra i l’Ajuntament d’Urdax. Al guia no cal convèncer-lo. És un d’aquests sàpiens que, blindats d’alguna forma a la ràfega de projectils sensorials que erosionen el nostre dia a dia espiritual, veuen una muntanya i entenen que era sota terra fa tants milers d’anys, es fixen en la forma i el color de les roques i saben com va passar tot, com el terra es va plegar com un origami colossal, com els dinosaures es van transformar en petroli i com una partícula de calç ha viscut milions de vides al mar, en closques, en roques i rius, al mar i a la pluja, en una dansa monótona i canviant, mentre les estrelles fixes s’han mogut totes de lloc, com ramats d’ovelles que pasturen tranquil·lament.
Ara, just ara no fa ni un segon, la IA ho canviarà tot.