Ahir vam cel·lebrar la festa d’aniversari de la meva filla i unes amigues al parc. Pel que jo recordo, el màxim acte de violència que vam perpetrar va ser trencar una corda a la prova final d’una gimcana on els nens estiraven d’una banda i els pares de l’altra. Ah, i una de les truites de patates era del mercadona.
Cap a les vuit, va venir una parella de la Guardia Urbana que havia anat passant per altres punts del parc i, molt educadament, va demanar que uns adults anessin a parlar amb ells. Van fer-ho en un racó i el primer que van fer és disculpar-se per interrompre una festa d’aniversari. Van demanar-nos el permís (que teniem) i ens van informar que algú havia trucat i que havíem de marxar perquè sinó hi havia gent que no podia passejar el gos.
Amb la sorpresa de tots, vam anar recollint. Sí, està clar que algun pensament automàtic rollo, “Potser aquest filldeputa que ha trucat hauria pogut anar a l’àrea de 200m² d’aquí al costat on hi havia una tirolina i ara hi ha un pican, però el pobre imbècil deu estar de mala llet pel partit i ha baixat a reivindicar els seus drets individuals fonamentals”, o algun altre de l’estil, “Entenc perfectament que vulguin anar amb el gos, però cada dia que surto al carrer he d’anar mirant a terra perquè hi ha unes quantes cagades de més de 600gr. només en el curt trajecte entre la porta i els contenidors d’escombraries i m’agradaria veure si els drets i les obligacions estan equilibrats”.
Però vam fer el que fa la gent adulta: processar les frustracions sense defecar sobre els altres o votar la ultradreta. O com aquestes velles ràncies que es passen la tarda mirant per la finestra amb els llums apagats per no gastar, observant atentament per si poden trucar la policia quan un cotxe que ha posat els warnings trepitja la linia groga o ocupa uns centímetres d’una de les 20 places de moto lliures.
Quan ja ho teniem gairebé tot recollit i repartíem les sobres en fiambreres plenes de formatge tallat en triangles fins, croissants de xocolata i minientrepans de xoriç, van entrar com un huracà una parella (una altra) de la Guardia Urbana. L’home cridava, “A veure, el permís!”, a mi, que estava tranquil·lament feinejant mentre pensava que trepitjava fortament cranis d’animals, va sortir-me un, “Ja han vingut abans uns companys vostres, podríem estalviar-nos això i deixem de perdre el temps?” una mica alt, “Ah sí?”
“Per a qui és la foto?, per l’alcalde?”, li vaig preguntar a la companya, que acompanyava al testeronat agent municipal, “No, per la meva jefa, que ens ho ha demanat”. Suposo que volia preguntar-li qui collons era la seva jefa i què pensaven fer amb una fotografia tant banal, però o bé la dona em va mirar d’alguna forma o bé vaig pensar en els nens o vaig preferir seguir trepitjant cranis.
Pel que he vist hi ha una espais reservats per benestar animal, però jo diria que la interpretació de la normativa no és correcta. Ara, m’armaré de valor i calma i baixaré a llençar les escombraries.
Per a més informació, si teniu estòmac, aquí hi ha unes mostres dignes de menció.