Estic prenent un cafè amb llet al bar aquest nou que han obert finalment. Ve un home de mitjana edat, que surt de la cuina, però no és el cuiner i em demana què vull.
- —Un café con leche. ¿Con avena puede ser?
- —Sí claro.
- —Grácias.
- —Ahora te lo traen.
Volia llegir el diari una mica mentrestant, però suposo que la realitat m’ha repelit com unes gotetes d’aigua en una paella d’inox molt calenta. Hem quedo mirant al buit, amb el diari obert a la primera pàgina. M’arriba el cafè, de la ma d’una cambrera, que el deixa tremolosa a la taula.
- —¡Ui!, se ha caido una gota. Voy a por un trapo.
- —No pasa na. Ya lo hago con la servilleta.
- —Vale. Buen provecho.
Assaboreixo el millor glop del dia, el primer, i avaluo com a no descartat el local. El cafè està bastant bé. I calent, però sense ser incandescent. Llàstima que fa una mica de fred. Em centro en el cafè i observo el no res.
Arriben dos amics i s’asseuen més enllà, a la taula del principi, just al costat de la porta. No queda lluny, però és a prou distància perquè no notin que els espio, gairebé sense saber-ho. La cambrera surt i pregunta què volen.
- —Dos de esos de tortilla con jamón y un poco de pan—diu l’home.
- —¿Dos bocatas de tortilla a la francesa y un poco de jamón?,—pregunta la cambrera.
- —No, no. La tortilla con el jamón dentro.
- —Dos bocatas de tortilla con jamón serrano cortado dentro?
L’home pressiona una mica més.
- —No vamos a cortar el jamon nosotros—contesta, somrient de reüll al seu company de taula—, que lo haga el cocinero.
- —Perfecto.
Segueixo la cambrera i sento que passa l’ordre malament a la cuina:
- —Estos señores quieren dos bocadillos de tortilla a la francesa y jamón dentro. Jamón serrano.
Mespero a que els portin els entrepans encara que fa una mica de fred al bar aquest. Arriba la cambrera amb el menjar i s’ho miren: dos entrepans de truita a la francesa amb una mica de pernil tallat a sobre.
- —¿Así está bien?—pregunta la cambrera deixant els plats.
- —Sí perfecto—diu l’home.
Obre i examina l’entrepà. Deixa la tapa a banda i afegeix:
- —Bueno... ¿me traes unos cubiertos?
- —Lo querían al plato—diu la cambrera.
- —Sí, bueno, a veces al plato... con un poco de pan..., pero así está bien.
I, girant-se a l’altre, afegeix:
- —Así comemos menos pan.
La cambrera marxa a buscar uns coberts i l’home continua parlant amb el seu company:
- —Bueno, por si esta tarde estalla una guerra—diu.
Punxa un tros de pernil i truita, el talla i se l’endu a la boca. Els dos continuen menjant i parlant animadament en una d’aquelles converses que sembla que fa anys que duren.
Apareix l’home que m’ha atès abans. S’acosta massa a la taula dels homes, senyala el plat i diu:
- —Esto debería ser tortilla al plato.
- —Sí, ya ves que el pan no lo he tocado—contesta l’home, ensenyant la tapa apartada.
- —Sientate, siéntate. Coge una tortilla, mi pan y siéntate.
M’he quedat a veure l’escena, perquè volia veure el final, però he agafat fred i m’aixeco a pagar. És un bar que han obert fa poc, si bé el local ha estat dient pròxima apertura uns quants anys i no deuen tenir ajustada la calefacció, tampoc. Al pagar em sembla que la cambrera està una mica atabalada. Penso que no ho estaria tant si l’home que ha confirmat que la comanda estava malament i s’ha afegit a l’esmorzar, el que m’ha portat el cafè, li hagués dit algo com, “Nieves, la pròxima vez acuerdate que estos dos lo quieren al plato, que son cómo de la casa, te lo tendría que haber dicho.”
Pago i vaig cap a casa.