S’ha de dir que de vegades cal justificar les coses. En certa ocasió va sortir a la conversa el minimalime de Metamorphosis One, el John Cage 4’33” i la Musica Ricercata de Ligeti. La justificació que ve a continuació era, doncs, inevitable
Era el meu primer o segon estiu de carrera. Pera..., per les trucades que feia a cobro revertido des de Kirkby Lonsdale, calculo que era el l’estiu de segon. Devia tenir penjada termo o òptica. Però em desvio. No sabia massa anglès i tenia un colega deprimit per mal de amores. Vam decidir anar a treballar uns mesos a Anglaterra. Vam pillar una agència i ens va buscar un hotel. Un hotel on treballar, vull dir. Era un hotel d’un poblet que entenc que era de jubilats de l’exercit i altres individus. De tant en tant, els dies de festa, podies veure passar uns caces molt baixos, perquè hi havia una base a la vora.
A mi em va tocar estar a la barra i el meu colega al restaurant. No sé quants plats hi havia a la carta, però hi havia 12 sortidors de birra. Uns quants de bitter que anaven canviant, un de John Smith, un de Guiness Extra Cold, un de Foster’s i un de 1664. També hi havia els gotets metàl·lics de mesura dels licors i gins, unes galledes amb gel, un sortidor de soda i unes neveres plenes de combinats dolços i amargs de colors taronja, rosa i blau, plain i sparkling water i collonades com galetes salades amb gust de formatge. Lo típic, vaja. La barra era llarga i donava a unes cadires que estaven a la banda del carrer, però girava 180° a l’alçada de la Kronenburg 1664 i donava a la sala de darrera, que es la que quedava a parir de gent els divendres i els dissabtes al vespre, fins minuts després que algú toqués la campana de last drinks. La part de darrera portava als lavabos (fins on arribava la moqueta) i a un beer garden, que és un concepte que vaig aprendre allà.
El cas és que el bar restaurant formava part d’un petit hotelet de poble pintoresc. El personal de l’hotel estava format per un cuiner escocès a qui no se li entenia res excepte fuck i cusisanidiot, però que era molt bon cuiner i podia fer-se un entrepà deliciós al final del dia amb les sobres d’ous dusos, tonyina i formatge que no s’havien utilitzat i que era super fan de Freixenet i del Ferran Adrià (que em va dir que era el millor cuiner del món, que ho preguntés al meu pare quan truqués a casa), una bona dona que feia pastissos i bombons per al cafè (que un dia vaig ajudar a fer i que tenien varies capes de xocolata i eren boníssimes), i un paio que en principi també era cuiner i que tenia uns culs de got per ulleres que eren del mateix gruix que el seu front (metafòricament) i que sempre les rentava (les ulleres) posant-les dins un rentaplats d’aquests industrials que duren un minut perquè treballen a vint milions de graus. Cap d’ells tenia sensibilitat a les mans i podien obrir el forn, rentar paelles amb aigua fumejant i agafar coses del foc sense immutar-se, quan jo, que algun dia també vaig pringar a la cuina, no m’atrevia a agafar ni amb un eixugamans. Normalment, cada cop que entrava a la cuina em miraven i em feien que sí amb el cap, senyalant les tasses i això volia dir que els les reomplís de cafè. Mai he vist ningú que begués tant cafè, però queien baldats perquè la feina a la cuina és la cosa més dura que he vist fer a un professional, i en conec a alguns (de professionals) que fins i tot han hagut de calcular símbols de Christoffel. Els cuiners tenien les millors habitacions de servei. Les altres eren pels cambrers, i el mànager tenia una casa a l’altra banda de la plaça que hi havia si sorties per darrera de l’hotel, que era precisament on hi havia les habitacions del servei.
El dia que vam arribar vam fer unes quantes pardillades. A l’aeroport de Manchester vaig preguntar en anglès alguna cosa a un segurata perquè ja havia posat els peus a l’illa amb un extra de motivació i volia practicar i l’home, molt educadament em va dir, Sigue un poco y la primera a la izquierda. Després vam agafar un tren fins a Lancaster i allà el cuiner i la seva dona ens van dir que pugéssim al cotxe, que era un tres portes. Òbviament van quedar-se pasmats al veure dos talussos intentant entrar per la porta de la dreta. Després d’això ens van portar al poble i a l’hotel i van donar l’habitació que hi havia lliure al meu amic i a mi em van dir que, temporalment, estaria a una de les habitacions de la casa del mànager perquè no hi havia més habitacions de servei buides. Ens van explicar una sèrie de coses, vaig trucar a la meva xurri d’aquell temps a cobro revertido des d’una cabina i vam anar a dormir. L’endemà havíem d’estar vestits amb pantaló negre i camisa blanca a l’hotel, a les 9h. Vam arribar els dos amb pajarita i tothom portava corbata, però van dir que ok. Al cap de 45 minuts va arribar el mànager, a qui jo havia tancat dins la seva pròpia casa i que havia hagut de sortir saltant al jardí del veí. Com veieu, el meu anglès estava perfectament.
La feina va ser dura, però no encara. Els primers dies van ser més de rodatge i als vespres em feien anar a la cuina. El primer divendres a la nit que vaig estar a primera fila, el John (el cap dels bàrmans) va dir-me, “Don’t panic, You’re the boss, One client at a time and you’ll be ok”. Diria que podria haver-se dedicat a mantenir sistemes crítics de software, cosa que tampoc és tant diferent a tenir 300 persones demanant alhora 300 begudes alcohòliques diferents. Però això va ser més endavant. Estem a les primeres setmanes, que són les que ens interessen.
El primer dia que teníem festa (ens la donaven alhora, i així ens podíem fer companyia o fer turisme), vam passar-lo rentant pantalons negres i camises blanques i planxant. La bugaderia era al darrera l’hotel, al pati del servei, on sortien a descansar i fer la cigarreta els cuiners. Quan ens van veure rentant, vaig aprendre la primera lliçó de filosofia anglesa aplicada. “It is you’re free day, isn’t it?” “Yes.” “So..., why the fuck aren’t you drunk yet?” Crec que eren les onze del matí.
El segon cap de setmana, després d’haver fet saltar l’alarma d’incendis de la casa del mànager per fer unes torrades sense encendre l’extractor i d’altres coses així, va quedar lliure una habitació de les de servei i el meu mànager, suposo que per assegurar-se que no tornés, va dir-me que m’endugués la minicadena a l’habitació, que no tenia tele. Ok, vaig pensar. Total, a la tele només fan partits de cricket que duren dotze hores i billar de carambola que no entenc les regles. Vaig instal·lar la cadena i vaig descobrir que a la platina múltiple hi havia quedat amagat un CD del Paul Carrak.
El tercer cap de setmana vam decidir fer una excursió al lloc habitat més proper: Lancaster. Després d’equivocar-nos de cantó a la parada de l’autobús i d’haver de repetir uns quants cops return fins que el conductor va acceptar-ho com a vàlid i va cobrar-nos el ticket d’anada i tornada, vam gaudir d’una de les experiències de terror costumbrista que recordo més vivament: la velocitat extrema que pot assolir un bus intercomarcal en una carretera estretíssima amb marges de murs de pedra d’aquests que limiten els camps verds de la campinya anglesa.
A l’arribar a Lancaster vam haver de fer un fish and chips i un parell de birres per recuperar-nos i, com és inevitable cada cop que vas a Anglaterra, vam entrar en una llibreria. Era una d’aquestes llibreries precioses que fan olor a Anglaterra i on vaig trobar una edició de butxaca de The Lord Of The Rings, amb un dibuix fantàstic a la portada. També hi havia una secció de CDs de segona ma.
Així que, amb l’ambient màgic de l’aventura iniciàtica d’un país nou, amb un idioma nou, i amb emocions fortes com les patates amb vinagre, els lavabos amb moqueta i les portes d’incendi a tot arreu, sumat al fet de que (ningú sap perquè) no tenen cortines i deixen menjar tots els pastissos que volen a les iaies diabètiques si és un dissabte a la tarda i també prenen té o un sherry, en aquesta situació i en un lloc on tenen llibreries màgiques amb llibres de butxaca i CDs de segona ma, amb un dels primers sous per gastar i amb un bitllet escocès que em volia treure de sobre perquè no em fiava que fos legal, en aquest punt precís de l’espaitemps, el meu con de llum va intersecar amb el d’un CD de segona ma que duia les lletres adequades a la portada: Pat Metheny.
Així que el vaig agafar. Era una ganga. I era Pat Metheny!
Al tornar a casa (una de les habitacions del servei de l’hotel, la última del pis de baix), vaig posar el CD. El meu amic em va mirar com dient vaia ganga, i va marxar a la seva habitació. Jo vaig quedar-me a la meva, amb una edició de butxaca de The Lord Of The Rings, un CD del Paul Carrak i el Zero Tolerance for Silence del Pat Metheny. En uns dies vaig començar a apreciar-lo. A més, no sé com, en una última operació de malastrugança, el CD del Paul Carrak va quedar-se amagat dins una de les platines que ja no volia sortir.